Un dels principals interessos de la meva vida ha estat combatre la sensació de perplexitat i els malsentesos. Vaig començar a estudiar filosofia amb aquest propòsit al cap. I també amb aquesta voluntat vaig començar a escriure als diaris. M’encanta entendre coses i gent. Però sempre arriba un moment que em quedo perplex, és a dir, aturat sense saber què tinc al davant i, tanmateix, incapaç de fer res més que no sigui contemplar la cosa que em té bocabadat. Aleshores em dedico a mirar la cosa amb tots els ulls que he conegut: miro de posar-me en cada perspectiva que intuieixo que puc comprendre, fins que l’objecte comença a fer algun sentit. Per això se’m donen bé els malsentesos. Veig dues persones discutint i no puc evitar sentir que en realitat no estan tan en desacord i que hi ha un punt en la conversa que s’han distanciat però que és un accident. També, esclar, hi veig les confrontacions inevitables, els conflictes irresolubles. Són la matèria primera de les tragèdies: la lògica inevitable de les visions incompatibles. Els xocs d’interessos, les tensions ocultes, els poders desiguals. Totes aquestes coses formen part de la meva manera més primària de veure el món. Per sobre d’això, hi ha una mena de pulsió per l’esperança. No em considero optimista, però sí esperançat. L’esperança és el centre de gravetat de la meva espiritualitat. I per això, perquè crec que puc veure amb ulls d’altres i perquè tinc un compromís contra les perplexitats, crec que el que escric pot penetrar algunes coses fosques de la nostra època i encendre-hi un misto. Aquesta és la meva esperança, si més no.
Per altra banda, hi ha el poder. No sóc una persona de tarannà contestatari però no porto gens bé l’autoritat, sobretot l’autoritat cega. La meva individualitat es concreta en unes formes serenes però amb un rebuig de l’obediència perquè sí. No em fa res la disciplina, i tampoc no em molesta deixondir-me. Però hi ha d’haver un motiu per a cada cosa. M’interessa el poder, exercir-lo, perquè em sembla que és on es concreten millor les meves virtuts, i en conseqüència, em fa sentir que faig un servei i això m’escalfa i em fa pensar que la vida té un sentit. Tinc habilitat per detectar conflictes i legislar-ne solucions i per integrar visions i disciplines diverses en un tot que conjugui cada perspectiva i cada nivell d’abstracció. Pel mateix motiu que em molesta la perplexitat, els malesentesos i l’obediència cega, tinc un instint per les situacions on la balança de la justícia està descompensada. Aquesta manera de ser m’ha portat alguns problemes, però no són la meva bandera. Penso que si escric aquí podré explicar les coses tal i com les veig sense haver d’aguantar el xoc permanent amb els poders que exigeixen ceguesa i alhora podré explorar algunes idees que em penso que altrament hauria d’abaratir-les o adaptar-les per poder-les publicar. Perquè un dels meus defectes és que m’agrada plaure, sovint el que he escrit, qualitat a banda, camina just sobre la ratlla dels límits de les capçaleres que m’han contractat per escriure-hi —com per altra banda fa gairebé tothom. A mi em surt de natural perquè tinc aquesta pulsió social que de vegades es confon amb la vanitat i que jo crec que és instint polític. En tot cas, em va bé tenir llibertat en un sentit més buit, més d’estar encarat amb un blanc sense condicions. Aquesta és en realitat l’única grandiloqüència d’aquest text, la resta és palla.
El meu objectiu és cobrar per això que faré aquí. Posar sobre pantalla les coses que penso, les que sé, les que he après i les que vaig aprenent. És a dir, aquí vull publicar-hi les coses que vaig escrivint. I finançar una vida així viscuda sense passar pels intermediaris, i els seus peatges pecuniaris i morals. De vegades són una benedicció, perquè tot autor necessita un editor. Però altres vegades són un pes mort que et va convertint en la pitjor versió de tu mateix. Aquest ha de ser un accés als meus documents. On hi preparo llibres, papers, articles, conferències, guions de tele o de podcasts. Un accés al meu taller.