El llibre de Manel Vidal

He acabat de llegir el llibre de Manel Vidal, La passada a l'espai. Me'n demana una frase per a una faixa i, pensada així, aïlladament, no me'n surt cap, fora de la que ja li vaig dir, que trobava massa complicada per a la finalitat que es volia: «Si quan dius "T'estimo" vols dir "El sentiment que tinc per tu s'assembla al que tinc pel Barça", aquest llibre t'agradarà». Suposo que m'agradaria que fos una frase breu i clara, que digués: «Aquest és un bon llibre, està ben escrit, no té pretensions, explica l'entramat emocional del Manel, la sensibilitat i les diverses textures del seu sentit de l'humor. Però dir això és com no dir res perquè les paraules claus d'aquesta descripció, entramat, sensibilitat, textura, són metàfores els referents de les quals són dins meu, només.

Ja fa molts anys que conec el Manel. Es podria dir que he vist com li creixia la seguretat real a costa de la impostada. Està més segur del seu lloc al món, en part perquè el seu lloc al món s'assembla més a la seva intel·ligència, i si no és més amunt és perquè ell ha decidit que els costos d'aconseguir-ho no li paguen la pena, —o els esforços de canviar-se per assolir-ho són més grans que el plaer de la mandra de continuar essent qui és. Jo crec que això està bé i que ell també ho pensa: ho ha convertit en una filosofia de vida. Tu pots ser mandrós o un cul de mal seient, però has de ser honest i coherent amb el que creus.

Ara he escrit mandrós i en realitat és una paraula confusa perquè el Manel no para: fa anys que treballa més que la gran majoria de la gent. Fins i tot ha après a parlar dalt d'un escenari, quan fa deu anys s'embarbussava amb qualsevol esdrúixola. Vull dir que no només ha treballat i treballa, sinó que s'ha col·locat en llocs poc confortables i s'ha treballat i es treballa a ell mateix. És com veure algú anant al gimnàs durant deu anys i en acabat, quan el veus musculat, no te'n sorprens perquè aquell cos és el que trobes que li escau.

Per tant, quan dic mandra no puc voler dir no treballar. Potser vull dir mandra de fer les coses que van contra la seva naturalesa. El talent del Manel és tan descomunal que hi ha moltes coses que a d'altres els suposaria pràcticament un canvi d'identitat aconseguir-les i per a ell fa una mica de baixada. Pot córrer al trot proceller distàncies que els altres han de córrer en esprint. I aleshores, aquesta conservació de l'energia, aquesta joia de fer el que ets i au, és una manera sàvia de viure que ell ha anat perfeccionant amb l'edat. Crec que això és el més profund que es veu en el llibre: la construcció d'un lloc al món que fa sentit, que és honest i que fa bé amb el que irradia, si no li demanes compromisos contra natura i falsos dramatismes. Aquesta contenció és admirable —potser l'admiro perquè jo soc una víctima del vici contrari—, i és el que li dona aquesta big dick energy que fa que tothom s'hi vulgui acostar com si fos més guapo del que és. Potser també és perquè és alt com un sant Pau, però té el gest canalla com si fos un tio baixet que sap fer anar la navalla i que sempre fot cops de punys cap amunt.

Ara: aquest llibre ensenya que rere aquesta contenció hi ha hagut, amb els anys, transformació. Potser m'agrada pensar que aquest llibre és un comiat: el comiat del Manel del passat, sobre les ruïnes del qual ha construït el Manel del present, molt més dur, molt més capaç, molt més ambiciós. Potser només és que el Manel hi revisita el passat amb esperança i no amb ànsies de venjança. Per això tot el que li queda pendent, en realitat simplement li queda pendent.

El llibre és bo perquè es veu tot això. O perquè podem parlar de tot això en comptes de mirar de negociar amb el text aviam si podem dissimular-ne els defectes. Vull dir que els bàsics del llibre —els bàsics d'un llibre en qualsevol cultura— són exactament on han de ser. Costa molt, això. Les frases són tan curtes com han de ser, sense que semblin retallades per fer un efecte. Però també hi ha frases llargues que trenquen el ritme, que altrament seria sincopat, i donen una sensació agradabilíssima d'estar seguint una línia de pensament. El text, en aquest sentit, és invisible, i aquesta és una virtut a l'abast només de gent que escriu realment bé, i no que ho fa veure. És un text sense vanitat, sense narcisisme, sense la mena de prosa enamorada d'ella mateixa pròpia dels amateurs i dels professionals que es pensen que amb paraules complicades, ambigüitats calculades i metàfores obscures podran ocultar les seves mancances. El Manel això no ho fa, i no ho fa perquè el que ha d'ocultar no ho necessita fer amb ambigüitats ni vanitats, i perquè el que vol ensenyar ho sap ensenyar sense artificis. És realment admirable, en algú que ha escrit poc i que diu que té un cervell fregit que no li permet llegir tant com el seu sentit del deure li diu que hauria de fer —sincerament, crec que el Manel ha llegit poc, durant la vintena, en part per allò de la mandra i en part perquè per llegir bona literatura cal llegir molta merda i per llegir molta merda cal autoenganyar-se una mica sobre el valor de la literatura i això és una cosa que ell no està disposat a fer. El Manel té àngel per la llengua, pel matís, pel gir irònic, però ho fa de manera natural, com si estigués parlant amb tu en un bar i ja anéssiu per la sisena birra. Això és dificilíssim i en certa manera el que posa trist del llibre: fa la impressió que tindríem un gran escriptor si volgués. Però no vol. I ja està bé, et dius.

Ara: la virtut literària més gran que té és la de constructor d'imatges. Aquesta és l'altra gran dificultat d'escriure bé. La majoria de la gent que vol dedicar-se a escriure i fracassa és perquè confon els seus judicis amb les descripcions. Dius que algú fa un gest indignat i en el teu cap això fa sentit. Però no vol dir res. O dius que algú fa una mirada seductora. O té un somriure digne. I res d'això no vol dir res. Els adjectius indignat, seductor, digne són el que l'escriptor voldria que el lector pensés d'aquell somriure, o mirada, o gest, però perquè ho pensi li has de donar la prova.

Has de dir que va tancar el puny molt fort, fins que les ungles se li van clavar als palmells: i aquest gest en el context és indignat. O has de dir que ella el va mirar primer a la boca, després als ulls, després una altra vegada a la boca, i aleshores va desviar la mirada cap a alguna cosa darrere d'ell, cosa que va fer que ell es tombés i quedés com un idiota: i aquesta mirada saps que busca seduir. O has de dir que quan li van dir que Margaret Thatcher havia decidit no cedir a les seves demandes malgrat la vaga de fam, Boby Sands va allarga una mica els llavis, just per no arribar a ensenyar les dents, i va abaixar els ulls, com si estigués dient-se alguna cosa secreta a ell mateix: i entens que el somriure és digne. Tot això són exempes de manual, que per una banda són de primer de curs d'escriptura, però per l'altra, si no ho entens, costa tota una vida aprendre-ho.

El Manel ho fa de manera natural i, a més, és extraordinari trobant les imatges que revelen aquestes descripcions sense haver de necessitar detallades referències físiques. M'explico: els exemples que he posat són descriptius. Però el Manel combina això amb metàfores que són socials. No diu: «Tenia un somriure ple de perles», que és una cosa que diria un poeta de l'època en què tenir les dents netes era una excepció. Diria: «El somriure del brasiler demostrava que els diners potser no donen la felicitat però et treuen la dentadura i la vida trencades de la favela». No sé, ell ho faria millor que jo. Aquesta mena de descripcions a partir de sobreentesos socials és la gran virtut de l'escriptura del Manel. Sap triar l'exemple exacte que excita la imaginació, sap buscar la imatge que forma part de la memòria col·lectiva d'un nosaltres imaginat, i sap posar-la al servei d'una idea o una història de manera que fa riure i pensar alhora. En això és un prodigi. És un prodigi tan gran que de vegades no sap distingir entre una cosa que està molt bé i una cosa que simplement està. És com el malnom que li va posar el seu entrenador alemany: Zircus, filigrana. Quan l'encerta és Messi, i ofereix el mateix sentit del perill que el nan argentí. Quan no, és Neymar fent bicicletes contra el seu destí i esdevé el seu propi defensa. Però se li perdona perquè fins i tot quan és Neymar, és Neymar.

L'altra gran virtut del Manel és la memòria. Té una memòria que posada al servei d'una cosa gran, com un genocidi, podria esdevenir l'únic memorial que les víctimes necessitarien. Això es veu en moltes coses, però n'hi ha d'altres que són invisibles. Al text, jo hi he vist frases, girs, idees que sé exactament d'on les ha tret. Ho sé perquè jo hi era present o perquè les hem comentat als llarg dels anys. I això ens passa a tots, que reciclem. Però el Manel no recicla, el Manel reutilitza, que és diferent. Els altres ens pensem que inventem una cosa, però passa només que la nostra imaginació no sap recordar d'on ha tret una idea i per tant se l'atribueix. El Manel sap perfectament d'on l'ha treta, i per això la recorda de manera literal. Però la posa al servei d'una altra idea, d'una altra identitat, d'una altra manera de mirar el món.

Tota aquesta bastida li serveix al Manel per parlar de l'amor al Barça i al futbol —ell diria: «Valgui la redundància». Potser algú dirà que en el llibre del Manel, el Barça és la metàfora del caràcter, o del país, o de la moral. Però en realitat és al revés. El Barça és la base i tota la resta són metàfores que es refereixen al Barça. De la mateixa manera, els macarrons de la iaia són els macarrons primigenis, i tota la resta de gustos troben el seu lloc en la jerarquia segons la distància que hi ha entre ells i els macarrons originals. En el llibre del Manel hi ha l'exemple més clar que naixem llançats dins d'una cultura i que la nostra vertebració moral i social depèn de si aquesta cultura té prou matisos i eines per explicar-nos el món i anar conquerint espais nous per a la nostra sensibilitat.

El Manel ensenya com això es pot fer perfectament amb el Barça com a eina interpretativa. El Barça és el punt de fuga del coratge, de la resistència, de la bellesa, del bé. També de les coses que es poden viure amb tota la intensitat Homo sàpiens disponible sense cap de les conseqüències fosques que la vida i la guerra sempre t'imposen. És l'alegria pura, la bondat pura, l'ambició pura, la bellesa pura, la veritat pura, sense aterrar en cap moment en la foscor de la vida que fracassa i no té sentit. És un sentit que es dona a ell mateix, i no li cal res més. Per això li serveix de fonament: és l'únic que no el decep mai. Fins i tot en el fracàs, és un fracàs que no sorgeix de cap foscor inassumible, sinó que s'explica a ell mateix i et permet entendre'l sense les impureses de la vida i les seves pulsions fosques i salvatges. El joc, l'esport, el Barça és en l'esquema del Manel, el punt àlgid de la civilització, perquè ha sabut desfer-se del pitjor de la naturalesa, sense haver de fer servir els autoenganys de la cultura. A mi em sembla una exageració, però és bell de veure perquè és just en el punt on viu la seva mandra i el seu talent: estimar les coses sense pretendre que són el que no són.

És un llibre bo, ben escrit, ple de talent, sense pretensions, honest i divertit. Tot semblen coses sense gaire importància, però gairebé mai es pot dir que siguin veritat d'un sol llibre. Quan acabes de llegir-lo tens el mateix regust a la gola que després d'un gran partit del Barça en una eliminatòria important. Tens plaer i tens esperança que es poden guanyar títols. No crec que hi hagi cap llibre en català aquest any que pugui dir el mateix. Espero que en aquest article hi hagi la frase que em demanava.