La mel no caduca: què he après amb Agnes Callard.

Notes provisionals sobre coses permanents.

La setmana passada la filòsofa Agnes Callard va ser a Barcelona i vam fer dos actes públics junts i unes quantes converses privades, amb ella i el seu marit, el filòsof Arnold Brooks. Em centraré en dues coses que vaig aprendre passant temps amb ells.

La primera té a veure amb prendre’s seriosament les coses i la segona amb no prendre’s seriosament les coses.

Sobre la primera, val a dir que la bufetada me la va clavar el llibre que ha servit de pretext per dur-la a Barcelona, Open Socrates. Callard es pren Sòcrates seriosament. En fer-ho, revela que gran part de la ironia que li atribuïm és la nostra manera de no acabar-nos de creure que es pugui viure com Sòcrates deia que calia viure. Ha de ser una broma, és el nostre mecanisme de defensa. Ha de voler dir alguna altra cosa que no es veu a primer cop d’ull. Però si te’l prèns seriosament, s’entén molt millor. Les seves idees esdevenen molt més atractives i exigents —valgui la redundància.

Hi ha dos moments del llibre que ho expliquen bé. Un té a veure amb la revenja. Sòcrates sosté que la revenja és una manera de fer-se mal a un mateix, de perjudicar la pròpia ànima. I també, que no hi ha revenja bona. És a dir: que no hi ha cap escenari en què revenjar-se sigui una cosa que equlibri les forces morals de l’univers perquè fer mal algú mai no és una cosa bona. Tant se val que ho anomenis retre comptes, diu Agnes Callard, sempre és una manera de fer mal per mal, i fer mal mai està bé i mai no et fa bé.

Això és una cosa que en un cert sentit jo crec que ja sé i tu també. Però en realitat mai no vivim sota aquest principi perquè ens sembla potser infantil, potser ingenu, i sobretot propi de persones febles que es deixen fer mal i mai no s’hi tornen. De mica en mica, anem renunciant als principis morals forts perquè ens semblen de persones poc pragmàtiques, potser intransigents, i una mica moralistes, en el mal sentit de la paraula. De fet, el mal sentit de la paraula moralista potser prové d’aquesta vergonya de creure i viure segons veritats morals sòlides, que no vagin canviant segons la conveniència. I ens diem a nosaltres mateixos que un moralista és algú que pretén moralitzar les coses per no fer el que cal fer, —que és fer coses amorals.

Però i si Sòcrates té raó? I si les nostres accions estan lluny dels principis morals que en realitat creuríem si ens atrevíssim a pensar les coses fins al fons, a investigar-les fins al fons, a aprendre-les fins al fons? I si és cert que vivim dins d’una ignorància moral induïda per les nostres temptacions d’encaixar en el món que ens envolta o de deixar-nos vèncer pels mandats més immediats del nostre cos? Sòcrates diu que no existeix la voluntat feble que es rendeix, incapaç d’imposar la convicció racional del que està bé. En realitat, diu, és la nostra convicció la que és feble: per ignorància. El motiu, diu, és que no entenem realment les conseqüències del que fem.

Això és una cosa dificílissima de creure literalment.

Però, i si és cert? I si fa sentit? ¿I si la indulgència amb la nostra pròpia moral, amb la nostra pròpia manera de viure, sorgeix de la creença que en realitat no n’hi ha per tant, amb ser immoral? ? Potser la veritat és que creiem que pots ser immoral i sobreviure com a ésser conscient. Que pots revenjar-te i no fer-te mal a tu mateix. És el que de veritat creiem. En canvi, si sabessis que sí, si sabessis que la revenja fereix la teva pròpia integritat, diu Sòcrates, aleshores no ho faries. Totes les teves autoindulgències sorgeixen de la creença que no és del tot cert que t’estiguis fent mal en allò més preuat de tu mateix —que, per convenció, en direm ànima.

He pensat molt amb la revenja els darrers anys. He fantasiejat amb revenjar-me de gent que m’ha fet mal de manera injusta. I tinc idees sobre com fer-ho. Mai no he fet el pas, però saber que podria m’ha donat una certa virilitat per encarar els moments de solitud. Ara he entès que el meu desig surt d’un sentit de la justícia que he de poder investigar millor, però que en la indulgència del fantasieg m’estic corrompent, m’estic fent mal. I aquest coneixement, assumit profundament, m’ha alliberat. Fer mal, fins i tot com a resposta al mal, no és fer bé, i no fer be, et fa mal. No sé com dir-ho millor, però ho entenc com no ho entenia abans.

L’altre moment del llibre que ha donat sentit a això és quan Callard diu que no podem sostenir dos pensaments contradictoris simultàniament. No podem dir-nos que sabem que la mel no caduca mai però que en realitat creiem que sí que caduca. Si és cert que sabem que no caduca ja no pot ser cert que creguem que sí. Podem dir aquestes dues coses contradictòries com a figures literàries que vulguin assenyalar altres coses, per exemple, que rere cada convicció hi pot bategar una temptació de negar-la, però en el fons de nosaltres mateixos, si sabem una cosa no podem saber també la contrària. Miro d’explicar per què això és important per a mi:

Hi ha una sèrie de preguntes a la vida, preguntes inoportunes, intempestives, inevitables que diu Callard que les responem abans de poder-nos-les fer. No necessito preguntar-me si sóc bon pare per mirar de respondre aquesta pregunta amb la vida mateixa: la responc tota l’estona. I fins i tot si arribo a fer-me-la explícitament és inconcebible que pari de respondre-la amb la vida: si fujo de la meva família per poder-me-la fer, també estic responent amb la vida. Són preguntes que no poden estar en suspens.

És per aquestes dues coses —la impossibilitat de la contradicció profunda i la inevitabilitat de les preguntes fonamentals de la vida— que necessitem la conversa amb els altres. Necessitem repartir-nos els papers. Un que digui que la mel sí que caduca i l’altre que digui que la mel no caduca. I aleshores anar al fons d’aviam qui té raó —però sobre les preguntes que són inevitables a la vida. Aquí hi ha la virtut de la manera de conversar de Sòcrates: en la recerca de la veritat, del coneixement del diàleg hi ha una seriositat que un cop l’has vista ja no la pots deixar de veure. I et fot una bona bufetada. I enténs que hi ha coses que no te les pots prendre amb ironia, no ja de Sòcrates, sinó de tu mateix.

O bé creus que la revenja t’està destruint per dins o bé creus que no. Si estàs disposat a indulgir amb la revenja posant la teva vida sota el seu mandat, és que creus que no t’està destruint, t’hi posis com t’hi posis.

Callard m’ha obligat a prendre’m seriosament Sòcrates, i Sòcrates m’ha obligat a prendre’m seriosament a mi mateix i als altres.

Això m’ha fet mirar la manera que té Agnes Callard de relacionar-se amb els altres. He quedat admirat de la disciplina amb què persegueix la mena de converses que fan possible la recerca d’alguna forma de coneixement real. És una cerca realment profunda, que sorgeix de la convicció que no hi ha altra font de coneixement millor que la d’una conversa significativa. Aquestes converses tenen la qualitat de ser escasses i sovint no saps d’on poden sorgir. És una cerca que no pot ser desesperada i humiliant. Sempre ha de ser tan sincera i genuïna com plena d’enteresa moral i social.

És un ideal de vida que no s’expressa, o no només, en el fet que Agnes Callard és una filòsofa en un dels millors departaments de filosofia dels EUA. Sinó en la més simple de les interaccions, perquè no saps d’on poden sorgir, però amb una clara jerarquia, perquè són escasses: o bé aquí hi ha coneixement potencial o no. Si n’hi ha, endavant. Si no, a reveure. És elèctric de veure.

En el torn de preguntes de l’acte del CCCB, la psicòloga infantil i assagista Letícia Asenjo li va demanar un consell a Callard per aprendre a comunicar-se d’aquesta manera genuïna amb els altres. I la resposta de Callard no me l’he treta del cap des d’aleshores. Li va dir que podem decidir escoltar les coses que ens diuen com una crítica o com una altra cosa. Podem decidir si ens ho prenem negativament, com un greuge, o com una aportació sobre el que estem recercant amb la nostra vida.

Però, puc, realment? Puc saber que una cosa és una crítica injusta i, alhora, prendre-me-la com si no ho fos? Som davant d’un cas que contradiu el que he explicat fins ara: un cas de “la mel no caduca però en realitat caduca”? M’està demanant Callard que no em prengui seriosament el que veig que m’estan dient en realitat?

El gest filosòfic que necessito fer, o així ho penso ara, és el contrari que he descrit en aquestes darreres preguntes. Necessito dir-me que quan algú es dirigeix a mi per ferir-me, està operant des d’una ignorància de quin és el bé que persegueix amb la vida, que és el bé que tots perseguim. I que respondre-hi de manera ferida o de manera defensiva és com venjar-se: un ull per ull on el que està en joc és el meu ull, l’ull que tinc encarat a viure genuïnament. És entendre una mica a les palpentes que el més amagat dels meus biaixos potser sigui el fet que la ignorància del qui em vol un greuge és el reflext més fidel de la meva ignorància. El gest que necessito fer és prendre’m seriosament el fet que qui em vol ferir no s’està prenent seriosament a ell mateix perquè potser jo tampoc m’estic prenent seriosament a mi mateix.

En canvi, la seva asseveració, sigui com sigui, sigui la que sigui, és també una informació sobre el món, —encara que estigui equivocada, com és corrent— perquè és una asseveració que em premet a mi de qüestionar-la i si s’escau refutar-la. Ni tan sols necessito persuadir-lo per persuadir-me, si és que hi ha conversa. En l’intercanvi mateix hi ha sempre una pregunta de fons —caduca, la mel?— que et pots prendre seriosament.

Potser ets davant de l’acceptació d’una solitud socràtica radical, —manténs converses, tot sol, amb el contingut amagat rere les intencions socials de qui tens al davant— o potser ets davant del trencament definitiu de la solitud última de l’experiència humana —perquè vas al cor del que realment importa a l’altre.

Hi ha moltes coses que no podré escriure sobre aquests dies. Però una cosa que no sabia i que he après amb el llibre de Callard és que la mel no caduca. I ara en vull més, de coses que no caduquen.