No vul que em creguis. Vull que m'escoltis.

Article d'Agnes Callard traduït al català.

(El proper 12 de Juny, farem una conversa amb Agnes Callard al cccb. Hi haurà poques entrades i s’acabaran ràpid. Reserveu la vostra aquí. )

No soc una persona privada —tot el contrari— però sí que tinc dos secrets. El primer té a veure amb alguns Esdeveniments Dolents que em van passar fa molt de temps (sí, és el tipus de cosa que estàs pensant), i el segon és un Fet sobre la meva constitució neurològica.

Deixeu-me ser clara: no em fa vergonya cap d’aquestes dues coses. Mantenir-les en secret em crea una sensació incòmoda, com si estigués amagant alguna cosa, com si me n’avergonyís, i això m’irrita constantment, com una etiqueta que rasca a la roba. Però no et puc dir quin és El Fet, perquè no em creuràs; i no et puc explicar Els Esdeveniments, perquè sí que ho faràs.

Amb prou feines t’he dit res sobre Els Esdeveniments, però sospito que ja has començat a creure’m. Vols ser algú que es creu les dones; ho vius com el repte de creença que esperaves; vols estar-hi a l’altura. Quan vaig explicar per primera vegada Els Esdeveniments a una terapeuta, em va dir: “És clar. En retrospectiva, té tot el sentit per tantes coses…”

Més tard es va disculpar per aquest excés terapèutic. Ni tan sols els terapeutes es poden contenir: surten disparats, creient i creient. En aquest tema, hi ha tantes coses que s’emboliquen en “ser creguda” que temo que com més t’ho expliqui, menys m’entendràs.

No vull que pensis que coneixes el significat dels Esdeveniments; no vull ser classificada com a danyada; no vull que et sentis bé amb tu mateix per creure’m; no vull que sentis llàstima per mi; i sobretot, no vull que elogiïs el meu coratge per “fer un pas endavant” o per “sobreviure”. La idea de rebre lloances o honors per aquesta revelació m’omple de ràbia: quan m’imagino la teva admiració, immediatament m’imagino rebutjant-la.

El Fet que m’agradaria explicar-te té a veure amb una diferència en com pensem tu i jo. Però per ser específica sobre aquesta diferència, he d’utilitzar una paraula que associes amb persones que no parlen, que no poden cuidar-se soles, les vides interiors de les quals et semblen completament obscures, persones que es fan mal a si mateixes, persones que et costa veure com a humanes, persones l’existència de les quals veus com una tragèdia.

I trobaràs aquesta comparació absurda. Em diràs que no hauria d’utilitzar “aquella paraula”, m’oferiràs amablement alternatives més suaus. Potser reconeixeràs que soc “peculiar” o “idiosincràtica” —d’una manera positiva!— i que algunes d’aquestes peculiaritats poden assemblar-se superficialment a aquelles persones. Però jo tinc una carrera professional, una família. No puc ser com aquestes persones. (Pregunta’t: quanta informació necessitaries, realment, per estar-ne segur?)

Potser estaries disposat a cedir una mica si ho sentissis de professionals mèdics —tot i que amb un de sol no n’hi hauria prou. Necessitaries una segona opinió, i encara una tercera. Fixa’t que si et digués que tinc càncer, diabetis o depressió, o fins i tot que soc esquerrana, no insistiries a veure els meus papers. No tendiries a pensar que fingeixo ser esquerrana perquè he entrenat la meva mà esquerra; o que només m’assemblo a persones deprimides “en alguns aspectes”.

En el cas dels Esdeveniments, anheles assignar-me l’estatus de víctima; en el cas del Fet, ets cautelós a l’hora d’assignar-me’l. Per a tu, només hi ha una pregunta: quant de sofriment pot reclamar l’Agnes de manera legítima?

Estàs tan ocupat intentant respondre aquesta pregunta —intentant actuar com a jutge en les Olimpíades del dolor/sofriment/desavantatge— que no pots escoltar res del que intento dir-te. I això vol dir que no puc parlar amb tu. Ningú no pot ser sincer quan diu paraules el significat de les quals sap que seran distorsionades pel lèxic del seu interlocutor. No vull privadesa, però me l’has imposat.

Potser et preguntes per què t’he d’explicar aquestes coses. No podria trobar una comunitat de suport de persones que hagin viscut Esdeveniments similars? No seria creguda pels altres Portadors del Fet? Sí, i les connexions individuals d’aquest tipus són molt valuoses, però a nivell de grup, aquest tipus de suport mai m’ha funcionat.

Estar envoltada de persones que se suposa que són com jo inevitablement em fa sentir màximament “diferent”. Probablement el meu fracàs a l’hora de beneficiar-me d’aquestes comunitats és un senyal que no he sofert tant, i que mereixo molt poc crèdit com a víctima. D’acord!

La solidaritat no és el meu fort, l’obertura sí. És una conseqüència del Fet, per a mi, que tendeixi a la transparència en tots els contextos: he de prevenir conscientment l’excés a l’hora compartir (encara més del que ja faig), i sóc honesta per necessitat més que per virtut.

Hi ha una raó per a tot això, i és que faig malament —molt malament, no et pots imaginar fins a quin punt— això de resoldre coses per mi mateixa. Si faig massa passos en el raonament sense la intervenció d’una altra persona, m’equivoco molt. Així que m’he acostumat a raonar en públic tant com puc, assegurant-me d’exposar els meus errors a la correcció dels altres.

Sé que no sé d’on pot venir l’ajuda. No vull confiar en un grup selecte de persones que es queixen entre elles de com tu ens malentens. Vull parlar amb tu, amb tots vosaltres, lliurement, perquè m’ajudeu a deixar de malentendre’m a mi mateixa.

La veritat és que no sé quin és el significat dels Esdeveniments per a la meva vida. No pot ser que, simplement, no tinguin cap significat? O potser el significat canviarà quan se’m permeti parlar-ne en veu alta? Potser realment estic marcada per tota la vida, però cal assumir-ho des del principi?

Si pogués parlar-ne, podria tenir l’esperança de resoldre-ho. Perquè així és com resolc la majoria dels problemes difícils de la meva vida: en parlo amb qui estigui disponible. Quan els problemes semblen rellevants per a una altra cosa en què estic pensant, escolto; repenso; escric; torno enrere i escric alguna cosa més; una vegada i una altra; i amb el temps desenvolupo una imatge estable.

Amb Els Esdeveniments, estic perduda. Durant molt de temps ni tan sols em permetia parlar-ne amb mi mateixa. Ara que puc, m’irrita que hagis decidit que si vull parlar-ne amb tu, he de seguir les teves regles i deixar que em trepitgis. Potser més persones que han viscut Esdeveniments en parlarien amb tu si pensessin que “creuries” menys i escoltaries més.

Pel que fa al Fet, això és el que vull saber: què uneix, si és que hi ha alguna cosa, les diferències “superficials” de com em vesteixo, com parlo, com la meva ment salta d’un tema a l’altre, els meus moviments repetitius, les meves sensibilitats, els tipus de patrons que veig i els que em passen per alt, les meves obsessions, la meva literalitat, les meves oscil·lacions estranyes entre necessitar estar sola i necessitar estar amb altres, entre semblar-te encantadora i resultar insuportable. Per què em costa tant entendre quina emoció estic sentint? Per què sóc tan dolenta a l’hora de predir què trobaràs ofensiu?

El Fet em fa part d’un grup de persones amb límits difusos; no tots ens reconeixem els uns als altres, i fins i tot quan ho fem, no estem segurs de què tenim en comú. T’agradaria gestionar aquesta situació d’una manera molt específica: primer, separar el que consideres els “casos més greus” i trobar una cura que impedeixi que n’apareguin més.

Segon, assimilar la resta —persones com jo— com a “normals”, o prou normals, sempre que siguis prou tolerant i complaent. Però sospito que tota la tolerància i la complaença del món no em faran normal. Hem de fer veure que ho soc? És aquesta la condició perquè vulguis relacionar-te amb mi? I no podria un grup de persones tenir alguna cosa en comú que no fos el “grau de sofriment”?

Podria utilitzar la teva ajuda —no el teu suport, no la teva aprovació, no la teva tranquil·litat, sinó la teva ajuda com a públic obert i reflexiu per a aquestes preguntes difícils. Però no m’ajudaràs, perquè no escoltaràs el que intento dir, perquè l’única cosa que t’importa és quin estatus de víctima mereixo. Realment em deceps.