Tot el que Gaudí no és

Tot el que Gaudí no és

Aquest mes ha fet dos anys que vaig començar a escriure un llibre sobre Gaudí. Era als Estats Units, a la Universitat d’Stanford. El curs que havia proposat de fer-hi era una revisió de Gaudí des de la perspectiva del pensament i la filosofia, i amb la història de l’arquitectura com a rerefons. Era un curs que responia una pregunta que jo volia respondre per mi, i per això incloïa les coses que a mi m’interessen.

Feia uns anys que havia començat a mirar-me Gaudí amb ulls diferents, arran de llegir el famós llibre de Francesc Pujols sobre l’arquitecte que em va deixar l’Anna Punsoda. N’havia parlat a les eleccions, com a model pel país, i en acabat, vaig escriure un articlet per recordar-me que havia d’espolsar-me la mandra i treballar-lo. Vaig anar visitant tots els edificis possibles, comprant-ne llibres, llegint-te articles acadèmics, i tots els etcèteres habituals en aquests casos. Quan vaig haver de proposar el curs d’Stanford, vaig pensar que era el moment d’endreçar-ho tot per fer-ne alguna cosa.

El curs em va ajudar a veure que la meva intuïció sobre Gaudí tenia fonament. Que el Gaudí que ens han explicat i que forma part de la comprensió popular de la seva obra és equivocat, una caricatura al servei de les necessitats polítiques de cada moment.

• El Gaudí boig i místic dels anys 20 i 30 per justificar-ne el rebuig a la seva estètica, “passada de moda.”

• El Gaudí conservador religiós i moderadament catalanista que els pobres gaudinians dels anys 50s van haver de construir perquè el règim nacionalcatòlic volgués acabar la Sagrada Família.

• El Gaudí de la guerra de classes, l’arquitecte de la pèrfida burgesia catalana esclavista, que volia subjugar els obrers amb la religió més ultramontana disponible, que els intel·lectuals lerrouxistes de la transició necessitaven per construir l’Espanya del PSOE i la Catalunya de Solé Tura, (i que dura fins avui amb Lahuerta i altres).

• El Gaudí convergent, catalanista ma non troppo, més aviat un catalanista cultural de la Reinaxença, que no volia conflictes amb l’Estat, i que creia en Catalunya d’una manera popular i sense “fanatismes”, que el pujolisme necessitava per consolidar el seu pragmatisme lleial a Espanya.

• El Gaudí intuïtiu, que va aprendre a mirar la natura quan era un pobre nen malalt a la masia de la família, i que tancat com un asceta va dedicar-se a les seves obres com un artesà sense pretensions intel·lectuals, ni coneixements. Aquest, el Gaudí que necessitava tothom per recordar-nos que el geni és una cosa que mira, que passa, i que en realitat és de gent estranya i una mica tocada de bolet, desconnectada del món, com Catalunya està també una mica tocada del bolet i desconnectada del món modern.

Tots aquests Gaudís són falsos, i tots prenen un aspecte de Gaudí i el converteixen en un fet central, desdibuixant-ne els altres, i eliminant el context o els canvis o les motivacions. Esborrant-ne la vida. Com una caricatura que fes el nas gros perquè, al capdavall, tothom respira. Ni la religiositat de Gaudí es pot entendre com la dels ultramontans que van iniciar el projecte de la Sagrada Família, ni era un pobre intuïtiu i badoc, ni era un catalanista cultural, ni un pèrfid Speer al servei de burgesos sense ànima, ni un espanyolet regionalista.

Gaudí era un intel·lectual perfectament al cas dels debats europeus sobre l’art, l’arquitectura, i el pensament. Era un cristià evolucionat i autoconscient, que va protagonitzar un procés cap a un misticisme molt radical, en paral·lel a la seva obra i a la seva comprensió de la naturalesa i del sentit —o absència de sentit— de la vida moderna. Era un home profundament polititzat, especialment amb la llibertat del país i la llengua, disposat a plantar cara a la dictadura de Primo de Rivera al final de la seva vida, i molt actiu per promoure la politització de la vida social i artística del país. Gaudí va concebre un art català i universal nou, alliberat de la influència de la tradició castellana. Era un supremacista mediterrani, contrari a l’obsessió nòrdica del catalanisme moderat. Era un home eclèctic i atent al món clàssic grec, al qual observava amb devoció, tant com als debats romàntics dels europeus i el seu orientalisme exacerbat i caricaturesc. Era un gegant desmesurat i inacabable, molt més fort que totes les teories que pretenen encaixar-lo en els interessos petits de poble derrotat. Potser per això ha costat acabar la Sagrada Família: perquè sense ell, tots junts en fem amb prou feines un com ell.

Un cop enténs aquest canvi, pots començar a entrar en cadascun d’aquests elements, l’intel·lectual, el religiós, el polític, i aprofundir-hi. Aquests han estat els meus darrers dos anys. Aquell desembre del 2022, a Califòrnia, estava just acabant La Perplexitat, mentre feia les classes sobre Gaudí a Stanford, i quan finalment vaig lliurar el manuscrit, vaig obrir un document, “Dietari sobre Gaudí.” És el meu refugi de cada dia. Entrar-hi, deixar-hi una referència, una idea, una pàgina. Construir un llibre que espero que no sigui inacabable i que, potser sense voler-me’n adonar, m’ha canviat la mirada sobre el món i sobre mi mateix.